Rebuig a la viòlencia contra la dona

Ahir dissabte 25 de novembre de 2007 va ser el Dia Internacional contra la Violència de Gènere. Per aquest motiu, Neus Codina i Susanna M. Pàrraga han realitzat el següent article per Alternativa Vendrellenca:

L’any 1995 va tenir lloc a Beijing la IV Conferència mundial sobre la dona, acte que va donar peu a obrir la porta cap al reconeixement de la violència de gènere com a problema social i on va quedar definida de la següent manera:

“ la violència vers les dones és qüalsevol acte de violència basada en el gènere que té o pot tenir com a resultat danys i/o patiments físics, sexuals i/o psicològics per a les dones, i que també té en compte les amenaces, la coacció o la privatització arbitrària de la llibertat, tant en la vida pública com en la privada”.

De totes maneres, tot i que la intenció és bona, l’expressió “violència de gènere” o “violència domèstica” segueix sent massa suau atenent a l’acció que intenten descriure. No es pot sutilitzar un acte tant degradant ni tampoc fer-la políticament correcte, les dues expressions amaguen que aquesta violència és exercida fonamentalment per homes a dones, per tant, diguem les coses pel seu nom: violència contra la dona.

En un primer moment es pensava que aquesta violència es resoldria de forma privada, és a dir, quan cada dona es prengués la llibertat de sortir de la seva situació de maltractament, quan cada dona maltractada decidís deixar d’aguantar. Però els fets parlen sols i veiem que aquest deixar d’aguantar s’ha convertit en un risc de ser assassinada. El problema no és d’àmbit privat sinó d’àmbit públic, implícit en la societat en la que ens trobem. És paradoxal que en plè segle XXI i en la pretesa democràcia en que vivim, en la qual teòricament estan garantits els drets humans encara es puguin sentir afirmacions com aquesta:

“ no hi ha cap regió al món, ni un país o cultura en la que estiguin assegurats els drets de les dones”- Louise Arbour, comisionada de la ONU, 25 de novembre de 2006.

Què passa? Doncs que en realitat vivim en una societat patriarcal, una societat d’homes feta per ells i per a ells on s’han utilitzat al llarg de la història mecanismes de control per posar la dona “al seu lloc”, és a dir, subordinada per imposició a l’home i aquest funcionament persisteix enquistat en la nostra societat i sobretot en els nostres costums. La relació entre els dos sexes està marcada per un sentit de poder i possessió que no reconeix la llibertat i l’autoritat al ser dona, d’aquí sorgeix la violència més encarnada i és aquí on evidenciem que la violència contra la dona és el crim més encobert i més nombrós del món.

L’home que no accepta que la dona tingui el seu propi món és l’home que tendeix a usar la violència per a destruir-lo. María-Milagros Rivera Garretas ho expressa així: la ment de l’home que usa la violència és com un laberint d’incapacitat d’entendre-la a ella, d’entrendre el sentit que ella li dona a la vida i a la relació.

Podem concloure d’aquesta manera que el que manca és el respecte per a que la dona dugui a terme la seva forma de vida. En aquest punt és on demanem igualtat. Igualtat no significa que les dones vulguin ser homes, es reclama igualtat com a persona en sentit de no ser tractades amb inferioritat, ser tractades dignament però sobretot igualtat en el reconeixement d’escollir lliurement la forma de vida.

És cert que ens els darrers anys hem viscut un procés de pressió que ha fet sorgir el problema davant la llei:

- el 29 de desembre de 2004 es va posar en vigor la “Llei intergral contra la violencia de gènere” a tot l’Estat espanyol (cal dir que la idea original va ser desdibuixada en la seva elaboració parlamentària i en la seva posterior posada en marxa, perdent així força i efectivitat). La qual ressalta en el primer preàmbul que la violència exercida sobre les dones és una problemàtica que afecta a arreu de manera transversal, i assenyala l’educació com un element bàsic per a la seva lluita.

Un altre exemple:

- el 17 de juliol es va aprovar com acord de govern al Parlament de Catalunya l’aprovació de l’avantprojecte de llei dels drets de les dones per a l’erradicació de la violència masclista, el 17 de juliol de 2007. Recull el dret de les dones a desenvolupar la seva pròpia vida sense cap de les formes ni àmbits que pot produir-se la violència masclista.

Les lleis si que generen una perspectiva social i contribueixen a que fenòmens com la violència contra la dona es reconegui com a problema social però no ho solucionen tot ni tampoc estan del tot ben plantejades. Aquestes lleis en realitat no emparen a la dona, no emparen a la seva vida, la seva lluita sinó que la victimitzen, i vist així potser amaguem el rerafons de la situació i és que si un home amenaça, agredeix a una dona, per què no és ell el retirat a una casa d’acollida d’homes agressors? Per què no es retira ell de la feina mentre no abandoni la seva actitud violenta, agressiva i intolerant? Per què no és a ell a qui se li acredita una vigilància policial rigorosa? Per què és ella qui ha de deixar la casa, i en molts casos els fills, ella, que els ha cuidat i se n’ha preocupat? Per què ha de ser ella la que s’ha d’amagar? Com podem victimitzar a una dona la qual, la única cosa que ha fet ha estat acceptar un compromís? Potser si li donéssim el gir necessari , la violència contra la dona cauria al mateix nivell conceptual de l’incest (només a un pervertit se li pot acudir cometre tal acte); així seria possible enfonsar aquesta malaltia social del masclisme i reconèixer per fi el dret de gaudir d’una vida lliure i plena a la dona.