Davant la petició de tancamanet d'un establiment als Pisos Planes

En alguns mitjans de comunicació locals vam poder veure, la setmana passada, la notícia sobre que PxC demanava el tancament d’un establiment regentat per persones d’origen immigrant. Aquesta setmana membres d’Alternativa Vendrellenca ens hem reunit amb el propietari d’aquest establiment al que hi hem anat in situ, i volem comunicar el següent:

1- Que aquest local té tots els papers al dia, tots els impostos pagats i que l’activitat que s’hi realitza s’adequa a la seva llicència. Per tant, la informació apareguda de que es produeix la venda de menjars preparats per emportar és totalment falsa. Aquest fet ho sabem no només perquè hi hem anat en persona sinó perquè tenim coneguts que són usuaris d’aquest establiment i ens han demostrat que això és fals.

2- Que en tot cas, en cas que hi hagués hagut algun tipus de falta, des de l’Ajuntament del Vendrell existeixen mecanismes reguladors i sancionadors sense haver d’arribar al tancament d’un local. D’això n’haurien de ser coneixedors els racistes de PxC i queda clar que l’únic objectiu d’aquesta notícia era enrarir les relacions i la opinió pública vers els vendrellencs i vendrellenques d’origen immigrant. Tenim clar que si aquest establiment no estigués regentat per gent d’origen immigrant la ultradretana PxC no hagués dit ni “piu” i prova d’això és que hi ha infinitat d’establiment regentats per suposats autòctons que violen la normativa vigent de forma molt més flagrant i encara ningú ha dit res. Només li volem recordar al senyor Armengol que a aquest joc hi podem jugar tots i totes i ens agradaria saber quants establiments regentats pels seus afiliats i afiliades incompleixen la normativa d’una o altra manera.

3- Que aquesta dinàmica d’assetjament a la població immigrant és molt perillosa i ataca de forma directa la convivència al nostre municipi i que la gent de CiU té part de culpa de tot plegat. Té part de culpa perquè dia darrera dia legitima la feina de PxC al tractar-los com un partit normal i corrent i no com el partit xenèfob, racista i ultradretà que és.

4- Que ens sembla molt trist el paper d’alguns dels mitjans de comunicació local que han publicat una notícia sense ni tan sols contrastar la informació, ni parlar amb els propietaris...una gran lliçó de periodisme. Haurien de ser conscients del poder de les paraules i pensar en el perjudici que poden tenir determinades notícies quan aquestes són falses ja que, al ser publicades, poden donar la sensació de ser certes. També volem rebutjar la utilització de la frase “establiment regentat per immigrants”, quan el propietari viu al Vendrell des de l’any 1989 i per tant, és més vendrellenc que molts de nosaltres. Per la mateixa regla de tres haurien de dir el mateix dels negocis regentats per persones vingudes d’altres parts del territori, com el Garcia Lorca, o d’altres establiments. A vegades sembla que l’únic que es busqui és el titular fàcil.

Per acabar només volem anunciar estem convençuts que el govern municipal tindrà sentit comú en aquesta problemàtica i els hi volem anunciar, tant a ells com a PxC que trobaran una oposició frontal i activa per part nostra sinó s’atura l’assetjament als vendrellencs i vendrellenques d’origen immigrant i si es volen tancar negocis únicament pel color de la pell dels seus propietaris.

ALTERNATIVA VENDRELLENCA

Reunió amb l'Ajuntament del Vendrell pel dipòsit municipal d'animals

El passat 9 d’abril representants d’Alternativa Vendrellenca i de ACLAMYSE, entitat en defensa dels animals que va ser la primera en denunciar la precària situació del dipòsit d’animals municipal, ens vam reunir amb el senyor Benet Jané i el regidor de Medi Ambient, senyor Jaume Domingo. La raó de la reunió era parlar de la situació de la “gossera” municipal que havíem denunciat públicament i va servir per fer arribar les nostres peticions, en aquest sentit, als representants municipals. EL senyor Jaume Domingo ens va fer saber que era conscient de la problemàtica actual i que estaven disposats a treballa per solucionar-ho. Es va comprometre a dur a terme les nostres peticions que eren les següents:

- Que la persona que fins aleshores tenia cura dels animals ho deixés de fer de forma immediata ja que havia demostrat que no tenia ni la capacitat ni la formació per fer-ho.

- Es va establir un termini perquè les instal·lacions s’arreglin: s’ampliarà el número de gàbies, es faran casetes pels animals, es traurà el sostre d’uralita... El senyor Jaume Domingo es va comprometre a que aquestes obres estarien acabades abans de la Festa Major. S’ha de dir que la nostra intenció era donar un termini d’un mes però vam considerar que, per tal d’aconseguir una real solució al problema, accedir a la petició d’un termini més llarg.

- Identificació dels animals des del moment de la recollida, tant via microxip com amb fotografia, per tal de facilitar la possibilitat d’una recuperació per part dels seus propietaris o propietàries. En aquest punt també es va acordar que l’Ajuntament es faria un seguiment de tots els animals recollits, tant mentre estiguin al dipòsit municipal com quan s’enviïn al centre de rocollida concertat (L’Última Llar de Riudoms) per tal de saber en tot moment què se n’ha fet dels nostres animals.

- Que s’estableixi un servei de recollida dels animals en cap de setmana, cosa que fins ara no passava.

- Accés lliure a les instal·lacions a les entitats en defensa dels animals per garantir que en tot moment es compleix la normativa vigent.

El senyor Jaume Domingo també ens va traslladar la seva intenció de fer una reorganització a fons de la Regidoria de Medi Ambient per tal de fer una feina més efectiva, no només des del punt de vista del món animal, sinó en general.

Volem comunicar la nostra satisfacció per com va anar la reunió encara que com és obvi, no baixarem la guàrdia fins que aquestes promeses siguin una realitat. Una prova d’això és que en els propers dies tenim la intenció de fer una reunió amb els representants de ACLAMYSE, el PACMA i persones que a títol individual estan interessades en la defensa dels animals, per tal de fer un seguiment conjunt de la problemàtica puntual del dipòsit d’animals municipal i per establir uns eixos comuns de treball per treballar de forma conjunta.

Homenatge a Guillem Agulló

Demà dissabte 12 d'abril s'ha organitzat una concentració a Capellades en homenatge a Guillem Agulló ja que es compliran 15 anys del seu assassinat per mans d'un grup neonazi. L'acte es realitzarà a les 18.00 h a la Plaça Jacint Verdaguer de Capellades.

En defensa de la Universitat Pública

Fa unes setmanes en alguns mitjans de comunicació comarcals podíem llegir com unes estudiants de la UAB de la comarca van denunciar la càrrega policial que van patir mentre donaven suport a una tancada contra el procés de Bolonya i en defensa de la Universitat Publica. La notícia i les imatges van sortir a tots els mitjans de comunicació del país. Aquest cap de setmana els rectors de les universitats s’han reunit per parlar de com avançar en aquest procés europeu. Tanmateix professors i estudiants van organitzar un Fòrum Social per l’Educació Publica on també es va parlar del Procés de Bolonya des d’una altra perspectiva.

Nosaltres, com a persones i com Alternativa Vendrellenca, no podem sinó solidaritzar-nos amb els i les estudiants de la UAB que van patir la brutalitat injustificada de la càrrega policial dins d’un recinte universitari, cosa que no passava des de que Aznar va visitar la UAB ja fa uns anys, i intentar aportar una mica de llum sobre un procés europeu de convergència educativa que esta ple d’incògnites.

La construcció de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior és un procés engegat per la UE en que es pretén augmentar la competitivitat de l’ensenyament universitari. Això, a la pràctica, suposa acabar amb el model d’universitat publica a l’abast de tothom. L’aplicació del Pla de Bolonya significa que la universitat esdevé un instrument de les empreses per estalviar-se la formació i per obtenir graduats universitaris menys qualificats i per tant, amb pitjors condicions laborals. Alhora que augmenten els preus de les especialitzacions (màsters i postgraus) i de les matriculacions. També es preveu un augment dels continguts pràctics i per tant de les hores de classe. L’EEES aposta per un model d’estudiant a temps complert dificultant de forma greu poder compaginar els estudis amb la feina.

En el meu cas fa aproximadament 1 any i mig que vaig acabar els estudis universitaris, però en els últims dos cursos ja vaig notar els efectes de l’adaptació dels plans d’estudis a l’EEES (pla de Bolonya): el volum de feina de les assignatures es va ampliar considerablement, el que avans eren assignatures a escollir entre examen final o avaluació continua ara no podies escollir, havies de fer les dues coses per passar l’assignatura. També es passava llista a classe com si estiguéssim a batxillerat.Es fa difícil explicar amb un sol article el que pot significar el pla de Bolonya en les universitats, per aquest motiu recomano als lectors que consultin la següent pagina web per a més informació:

http//www.universitatpublica.org

Joan Caralt

ALTERNATIVA VENDRELLENCA

La desaparició d'Andreu Nin (part II)

Tot seguit us deixem la segona part de l'article realitzat per Pello Erdociaian sobre la desaparició del revolucionari vendrellenc Andreu Nin:

2. EL PROCÉS CONTRA EL POUM

Actualment coneixem dades importants sobre el que van suposar els “Processos de Moscou” (1936-1938) i la liquidació de la vella guàrdia bolxevic. Processos que van conduir al deshonor i a la mort de destacades figures de la revolució russa com Zinoviev, Kamenev, Bujarin i molts altres.

Després de la il·legalització del POUM, la detenció dels dirigents, la dissolució de la Divisió del POUM, la 29ena, i la desaparició del seu secretari polític Andreu Nin, els stalinistes van intentar muntar un altre “Procés de Moscou”: El procés contra el POUM, que representaria la culminació del cop policíac del 16 de juny de 1937. L’objectiu fonamental era demostrar davant el món que a España, igual que a l’URSS, havia “trotskistes traïdors” i que aquests eren “desemmascarats” i suprimits. Barcelona havia de justificar, amb un procés espectacular, la política de repressió aplicada per Stalin a Moscou.

En el mateix moment en que a l’URSS s’entrava en una fase de total desfiguració de la Revolució d’Octubre, a Espanya els obrers i camperols havien agafat les armes contra el feixisme, sent a més a més els primers a Europa, i es proposaven transformar la societat espanyola i establir un règim socialista, el qual entrava en contradicció amb la política d’Stalin.

El 11 d’Octubre de 1938, a les darreries de la sagnant Batalla de l’Ebre, es va iniciar a Barcelona el Procés contra el POUM davant ni més ni menys, que el Tribunal Central Especial d’Espionatge i Alta Traïció, que s’havia creat per perseguir als feixistes. Els acusats, enfortits per la resistència de Nin i pel recolzament del seu partit, que va haver de defensar-los des de la clandestinitat i amb una gran campanya internacional, van comparèixer davant el tribunal durant onze dies convertint-se finalment en els acusadors. Van començar evocant la memòria d’Andreu Nin, ficant una fotografia seva i un ram de flors a la banqueta dels acusats que ningú va atrevir-se a retirar, potser perquè davant del Tribunal va aparèixer la seva dona, Olga Tareeva, militant bolxevic a Moscou i fidel col·laboradora de Nin en les tasques polítiques i literàries.

Els principals acusats, Andrade, “Gironella”, Bonet, “Gorkin”, Arquer, “David Rey” i Escuder, engarjolats a la Presó d’Estat de Barcelona, es van imposar com a tasca liquidar la trama d’infàmies i calúmnies penosament teixida pel fiscal stalinista.
L’advocat que va assumir la defensa, el socialista madrileny Vicente Rodríguez Revilla, coneixia als magistrats del tribunal i va suggerir als processats que fossin clars i precisos, que no es deixessin dominar pels nervis, ja que, segons l’advocat, els magistrats eren honestos i no cedirien a les pressions de la premsa stalinista (“Treball”, “Mundo Obrero”, etc.) que demanaven diàriament la pena de mort pels processats i havien atemorit a advocats com Benito Pabón dient que “no es podia ser a la vegada advocat del poble i defensar als seus enemics”. Tot això no era nou, ja que aquesta premsa va fer el mateix paper que la premsa de Moscou durant els seus “Processos”, assegurant la preparació psicològica de l’opinió pública.

Al Procés contra el POUM van declarar com a testimonis de la defensa Francisco Largo Caballero (PSOE), Julián Zugazagoitia (PSOE), Manuel de Irujo (PNV), Luis Araquistain (PSOE) i Federica Montseny (CNT), els quals van refusar les acusacions del fiscal i fins i tot van jutjar que el Procés estava fora de lloc. Largo Caballero, en aquell moment apartat i sotmès a una espècie de llibertat vigilada, va desafiar al fiscal dient que els processats eren “intransigents en les seves idees i que lluitarien per elles”. Federica Montseny va dir referint-se a la seva participació en els Fets de Maig: “Tinc la convicció que ni el POUM, ni la CNT, ni la FAI, van intervenir en la provocació dels successos” i va negar que el POUM els hagués preparat tal com sostenia l’acusació.

Els dirigents del PCE i del PSUC van arribar a declarar durant el Procés que els homes de la 29ena Divisió dirigida per Josep Rovira i formada per militants del POUM “fraternitzaven amb els franquistes” en lloc de combatre. Davant d’aquesta mentida, els presos del POUM van redactar una carta dirigida al President de la República Manuel Azaña, al President de la Generalitat Lluís Companys i als comitès nacionals dels partits i sindicats per denunciar aquesta “intervenció militar” i cridar-los a la defensa de l’honor de la República i la revolució.

El 29 d’Octubre, el Tribunal Central Especial d’Espionatge i Alta Traïció va fallar rebutjant totes les acusacions d’espionatge, declarant que els acusats eren veterans militants antifeixistes, que el POUM havia lluitat contra el feixisme des del primer dia, que no havia espiat ni tenia relació amb cap servei policíac o militar de cap país estranger i que no va prendre la iniciativa a les Jornades de Maig. Després d’aquestes consideracions no hi havia cabuda més que per l’absolució, però a pesar d’haver resistit les pressions stalinistes, el tribunal va fer una concessió al Poder; condemnant per un delicte de rebel·lió a onze anys de presó a Jordi Arquer i a quinze a la resta dels processats, entre altres coses per la persistència del POUM en la seva línea revolucionària, amb “el propòsit de superar la República democràtica e instaurar les seves pròpies concepcions socials”, és a dir; un poder dels obrers i camperols, i per haver participat a les Jornades de Maig de 1937. El compromís del Tribunal va quedar en evidència per les paraules de González Peña, Ministre de Justícia: “Si els haguéssim ficat en llibertat haguessin estat assassinats al carrer per la GPU”.

Uns dies més tard, l’advocat Rodríguez Revilla es va presentar a la presó molt content dient que després d’haver parlat amb els membres del Tribunal, el president del Tribunal Suprem i el Ministre de Justícia eren favorables al indult. El POUM continuaria dissolt i fins i tot el propi Negrín semblava disposat a donar facilitats. Els presos del POUM va respondre: “Mai demanarem el indult a un govern que ens ha fet condemnar per donar una satisfacció a Stalin”.

Mentrestant tant, Lluís Companys (president d’una Generalitat molt disminuïda de poder per Negrín i Comorera), Carles Pi i Sunyer, alcalde de Barcelona (ERC) i sis ex-ministres de la II República reclamaven la llibertat immediata dels presos del POUM i la revisió del Procés.

Les intencions últimes de tot aquell complot era aconseguir, como així ho reconeixeria Santiago Carrillo anys després, que la II República Espanyola es convertís en un règim pioner de les “democràcies populars” que van sorgir als països de l’Est després de la Segona Guerra Mundial. És a dir, la instauració d’un règim de partit únic; el comunista i els seus afins, els qui perfectament instal·lat als aparells de l’Estat, l’Exèrcit i la Policia, poguessin exercir la seva dictadura, suprimint tota oposició i en primer terme als que els hi podien fer front; al POUM, la CNT i l’Esquerra Socialista.

La fúria stalinista davant la sentència va ser tal, que la censura del govern de Negrín, controlada por ells, en va prohibir la seva publicació. Per tot això aquesta es va convertir en un documento de propaganda del POUM, i els seus militants van haver de fer grans esforços per fer-la pública.

A pesar de la clandestinitat i les detencions, els militants del POUM i la JCI van preparar la defensa dels seus dirigents davant el Procés contra el POUM, que tenia com objectius per part dels stalinistes; justificar la seva repressió, confondre als dirigents del POUM i reduir a la impotència a la CNT i, dins del PSOE, a la tendència Largo Caballero-Araquistain. Però al resistir Nin la tortura i no aconseguir els agents stalinistes una confessió incriminatòria contra els seus camarades, l’anomenat “Gran Procés” va fracassar estrepitosament pels plans soviètics.

Així, en circumstàncies molt dures i penoses, els presos del POUM i la JCI van guanyar una batalla històrica important, resistint a la Presó de l’Estat, davant el Tribunal i els acusadors i en la lluita clandestina diària, defensant el seu honor revolucionari i denunciant l’assassinat i desaparició del seu secretari polític Andreu Nin.

Xerrada per una vivenda digna

El proper divendres dia 4 d'abril, el col·lectiu la Trinxera en col·laboració amb l'Assemblea de V de Vivienda, organitza una xerrada sobre la situació actual de l'economia del totxo, l'especulació i, en especial, sobre l'impossibilitat de la gent jove i treballadors d'accedir a vivendres en condicions degut a l'alt preu d'hipotèques i lloguers. Durant la xerrada també es realitzara un anàlisi de les activitats i mobilitzacions realitzades en favor d'una vivenda digne.

Per contactar amb el Col·lectiu la Trinxera ho podeu fer mitjançant el correu electrònic la_trinxera@hotmail.com o el bloc http://la-trinxera.blogspot.com/

La desaparició d'Andreu Nin (part I)

Fa unes setmanes va aparèixer una notícia a diferents mitjans de comunicació comarcal i estatal, en que s’anunciava que s’havia trobat una fossa comuna a Alcalà d’Henares on es podria trobar el cos del vendrellenc Andreu Nin. Pello Erdociain, secretari de la Fundació Andreu Nin, ha escrit un article sobre la seva desaparició i el procés contra el POUM, per tal que la gent pugui entendre millor les circumstàncies que van envoltar la mort de l’Andreu. Així doncs, a continuació us deixem amb la primera part d’aquest article:

1. L’ASSASSINAT D’ANDREU NIN

L’última reunió del Comitè Executiu del POUM va tenir lloc a Barcelona, al Institut Maurín (Palau de la Virreina), el matí del 16 de Juny de 1937, amb l’assistència d’Andreu Nin, Julián Gómez “Gorkin”, Juan Andrade, Enrique Adroher “Gironella”, Pere Bonet, Jordi Arquer i Wilebaldo Solano. Finalitzada la reunió, Nin va decidir passar un moment pel local central del POUM a Les Rambles, on el va detenir al mig del carrer, gairebé a l’alçada de dit local, una brigada de la policia stalinista, dirigida per agents de la GPU soviètica. Durant la tarda d’aquell dia, la detenció de Nin va córrer com la pólvora, detenint la policia, a més a més, a “Gorkin”, Andrade, Bonet, Arquer y “David Rey”.

La detenció de Nin formava part d’un cop contra el POUM, els seus dirigents, els seus locals i els seus mitjans d’expressió, realitzat per agents soviètics fent-se servir dels aparells de l’estat republicà. Andreu Nin i la major part dels dirigents del POUM van ser detinguts i segrestats a Barcelona sense que les autoritats de la Generalitat haguessin estat consultades o advertides. Tampoc els ministres de Justícia Manuel de Irujo (PNV) ni el de Governació Julián Zugazagoitia (PSOE) van tenir coneixement del que havia succeït.

Andreu Nin va ser la primera víctima de la repressió contra el POUM, per haver passat prop de deu anys a la URSS ocupant el càrrec de secretari general adjunt (secretari general de fet) de la Internacional Sindical Roja (Profintern). A més a més havia estat col·laborador de Zinoviev i de Trotski i diputat del Soviet de Moscou.

Segrestat a Barcelona el 16 de Juny de 1937 i traslladat després a València i Alcalà d’Henares, va ser torturat i assassinat en una mansió dels aristòcrates i membres del PCE Ignacio Hidalgo de Cisneros (cap de l’aviació republicana) i la seva dona Constanza de la Mora (néta del que va ser primer ministre conservador durant la monarquia, Antonio Maura). Els agents stalinistes pretenien obtenir d’ell una confessió incriminatòria com agents de Franco dels membres del POUM, com la que havien aconseguit el 1936 de Zinoviev i Kamenev i havien tractat d’aconseguir al Març de 1937 de Bujarin i de Rikov. Tenien inclòs preparades proves incriminatòries falses en una operació ordenada directament per Stalin: “Operació Nikolai”. Per cert, en el mateix moment en que Nin era torturat; el Mariscal Mijail Tujachevsky i l’Estat Major de l’Exèrcit Roig eren executats a Moscou “per traïció”.

Però Nin no “va confessar” i va defensar fins el final l’honor revolucionari dels seus camarades del POUM i els seus amics de Moscou. La resistència de Nin va desbaratar els plans dels organitzadors de la repressió contra el POUM. Nin se’ls va morir entre les mans i sense ell, el Procés per espionatge que s’hauria de celebrar el 1938 contra el POUM, no podria desenvolupar-se tal com ells volien. Al no aconseguir la incriminació i haver estat reduït a un nyap per las tortures sofertes; els seus botxins el van assassinar i el van fer desaparèixer enterrant-lo a les rodalies d’Alcalà d’Henares, inventant-se a continuació una truculenta història, que van intentar fer creure, de que havia estat alliberat per un escamot de la Gestapo.

Per justificar aquests actes i la desaparició de Nin, la premsa stalinista va llençar una campanya de intoxicació presentant els dirigents del POUM como “espies” i “agents de Franco”. Els joves de la JCI pintaven a les parets de Barcelona: “Gobierno Negrín: ¿Dónde está Nin?” al que els stalinistes responien: “En Salamanca o en Berlín”.

Del paper infame que el PCE i el PSUC van tenir en aquells fets, després de l’obertura dels arxius soviètics; es constata que tant Dolores Ibarruri “La Pasionària”, com Jesús Hernández, José Díaz i, en general, las direccions del PCE i del PSUC no pintaven res. Eren simples titelles en mans dels assessors de la Komintern a Espanya; Erno Gerö “Pedro”, l’argentí Victorio Codovila, el búlgar Stepanov o el futur secretari general del PCI Palmiro Togliatti, entre d’altres.

Els militants del POUM organitzats en la clandestinitat van iniciar una campanya per exigir explicacions públiques sobre la desaparició de Nin, la llibertat dels dirigents detinguts i el retorn a la legalitat del partit. Van trobar ressò en la denúncia de la repressió en alguns periòdics anarquistes i socialistes, però eren impotents davant el poder que la GPU tenia dins l’aparell estatal republicà.

El 8 d’agost de 1937, a pesar de la controvèrsia política que havia envoltat les seves relacions, sobre tot després de la fundació del POUM al setembre de 1935; Trotsky va publicar una declaració a Mèxic, respecte a l’assassinat d’Andreu Nin, en la que deia: "Nin era un veterà i incorruptible revolucionari. Defenia els interessos del poble espanyol i combatia els agents de la burocràcia soviètica (...) Es va esforçar por defensar la independència del proletariat espanyol, contra les maquinacions burocràtiques del grupet al poder a Moscou. Va refusar col·laborar amb la GPU para arruïnar els interessos del proletariat espanyol. Aquest va ser el seu únic crim. I el va pagar amb la seva vida".

Segons Wilebaldo Solano, secretari general de la JCI en l’època i actual president de la Fundación Andreu Nin: “El to d’aquesta declaració ens fa suposar que (Trotsky) deuria lamentar l’absència d’un diàleg eficaç amb Nin i la falta d’una cooperació amb el POUM, un partit que combatia a España per la veritat sobre l’stalinisme i pels que morien a l’URSS defensant els principis fonamentals del socialisme enfront a Stalin. Trotsky va dir en diverses ocasions que Nin era "el seu amic" i això tenia molt valor per ell,encara que no sempre va ser just amb els seus veritables amics i camarades. Tots els homes -i sobretot els més eminents- tenen les seves passions i les seves febleses”. Afegeix Solano: “Trotsky havia signat que el POUM era el partit més honest d’Espanya”.